Saltar a la navegació Informació de contacte

paeria.cat

ISLAM

L’Islam és un de les religions monoteistes més importants des dels seus inicis. Es va originar a l’Aràbia al segle VII. Muhhammad (Mahoma), profeta de l’Islam, és la persona que va viure la revelació d’Al·là (Déu) a través de l’àngel Gabriel, que va ser qui li va donar l’encàrrec de transmetre-la a les persones el fet de predicar-ne paraules i actes, guiant així els actes dels musulmans i musulmanes. Islam significa submissió a la voluntat de Déu, situació que portarà la pau (salam). Una de les conviccions principals és el tawhid, que expressa la unitat i la unicitat d’Al·là (Déu), considerant que Al·là és una sola força que abasta tota l’existència.

A la religió musulmana hi ha dos corrents principals, el sunnisme i el xiisme. La divisió parteix d’un conflicte del segle VII sobre qui havia de ser el califa (successor). Un tercer corrent és el dels kharigites. Al llarg dels anys, cada corrent ha anat marcant les seves especificitats a partir de la creença en la unicitat de Déu i en el marc de la Umma (comunitat de creients):

  • Sunnisme: partidaris de Muawiya (que va ser governador de Síria). És la branca majoritària i representen aproximadament el 90% dels musulmans. No són partidaris de cap successor, excepte el profeta Mahoma, i proposen que l’autoritat recau en el mateix Alcorà, la sunna (tradició) i el fiqh. Plantegen que l’Alcorà no necessita cap autoritat personal interpretadora llevat de la comunitària (teòlegs i juristes). Dins el sunnisme hi ha diferents branques.
  • Xiisme: partidaris d’Alí (cosí i gendre de Mahoma). Proposen que Mahoma va designar un successor (imam), amb capacitat especial per interpretar l’Alcorà. Són partidaris d’una jerarquia religiosa. Per a ells, l’imam té un caràcter sagrat. Veneren Alí i fan només tres pregàries diàries.
  • Kharigisme: partidaris que qualsevol bon musulmà pot ser nomenat califa. Representa una de les visions menys jeràrquiques de l’Islam. També anomenats ibadites.

Els ulemes o mul·làs són els experts en dret islàmic, teòlegs i guies espirituals. Els sufís representen la via mística musulmana amb cultes propis. Practiquen un culte místic i íntim que està caracteritzat per la pietat, formada per l’amor i la relació personal amb tot allò diví.

TEXTOS DE REFERÈNCIA

L’Alcorà. És el llibre sagrat de l’Islam, a partir de les revelacions d’Al·là a Muhhammad, i es considera la paraula de Déu. Primerament es transmetia oralment, però després de la mort del profeta es va escriure en àrab. A l’Alcorà es troben les normes que han de regir la societat, en l’àmbit moral, religiós i jurídic, per a la vida social i familiar.

També destaquen els hadits, que expliquen les paraules i actuacions de Muhhammad, i constitueixen la tradició (sunna) islàmica i són font del dret Islàmic.

Els versos de l’Alcorà es reciten en les oracions diàries obligatòries, a la llar o a la mesquita, i en tots els rituals associats: funerals, vetlles, durant el Ramadà, etc.

LES PRÀCTIQUES

Els cinc pilars principals de l’Islam són els que defineixen les pràctiques de l’Islam:

  • La fe (xahada) és l’acceptació de la unitat divina (tawhid) d’Al·là com a únic Déu i Mahoma com a profeta.
  • L’oració (salat) és el deure més important de la vida religiosa, a través de la qual es dóna gràcies a Déu per la vida i les possessions. Els sunnistes en fan cinc cops al dia, i els xiïtes, tres.
  • El zakat (purificació o creixement–compromís amb les persones necessitades). Donar almoina a les persones pobres i a la comunitat.
  • El saum, o dejuni durant el mes del Ramadà. Es tracta de dejunar durant les hores de sol del novè mes de l’any musulmà. El dejuni pretén apropar la persona a Déu i al patiment de la gent empobrida.
  • El hagi, o peregrinació a la Meca un cop a la vida, dins les possibilitats de cada persona. Es realitza dos mesos més tard del Ramadà. Es tracta de visitar la Meca (Aràbia Saudita), el lloc on Muhhammad va tenir les revelacions d’Al·là.

Les oracions es poden realitzar dins la llar o a la mesquita, o en qualsevol espai, sempre en direcció a la Meca. L’obligació mínima és que el divendres al migdia s’ori a la mesquita, dia en què també es fan predicacions de l’imam.

La primera expansió de l’Islam fora de la península Aràbiga es remet als segles VII i VIII. De caràcter tant polític com religiós, tenia la intenció d’ocupar i expandir-se per territoris mediterranis. En l’època del califat Omeia es va conquerir la península Ibèrica, entre molts altres territoris. L’Islam es va expandir molt ràpidament, i en cal destacar les seves capacitats, tant la d’incorporar elements culturals de les diverses societats on s’implantava, com la convivència amb altres religions dels territoris que ocupava. Hi ha, doncs, des dels seus inicis, una gran varietat de cultures i grups ètnics que configuren la Umma, comunitat musulmana.

Des de principis del segle VIII fins a mitjan segle XII, la ciutat de Lleida va ser territori musulmà, és a dir, islàmica. L’avui dia conegut com turó de la Seu va ser l’espai central de la ciutat àrab, amb la fortalesa andalusina de la Suda i la mesquita com a espais centrals. Sobre l’antiga mesquita es va construir la catedral catòlica, actualment coneguda amb el nom de Seu Vella. Amb aquest breu incís volem destacar que la religió musulmana a Lleida ha estat un fenomen social i cultural que ha marcat la història de la ciutat.

A les darreries del segle XX, sobretot a finals de la dècada dels 80, la ciutat de Lleida inicia un procés de recepció de població africana, entre la qual es destaca la d’origen magrebí, migracions motivades per qüestions polítiques i econòmiques. Molta població procedent del nord d’Àfrica i Àfrica Occidental tenen en comú la religió musulmana (CCI:2004). Segons les dades del padró municipal de l’1 de gener de 2011, estaven empadronades a Lleida un total de 8.989 persones nascudes en països de població majoritàriament musulmana (Marroc, Algèria,Tunísia, Senegal, Gàmbia, Mali i Mauritània). Tot i això, cal destacar un significatiu nombre de persones lleidatanes de naixement i practicants de l’Islam.

És més correcte parlar d’oratoris que de mesquites, atès que aquestes últimes impliquen unes característiques més àmplies. Les mesquites tenen funcions socials, com a espai de trobada i relació, a més d’educació. Els oratoris es dediquen més a l’oració. Tot i això, popularment solem referir-nos als oratoris com a mesquites.

A continuació, presentem les diferents entitats musulmanes de Lleida. A més dels espais d’oració i pràctica religiosa, també cal fer menció de la presència de quatre tariques. La major part de les entitats no disposen de cap local o espai de culte, i aquí només descrivim aquelles entitats religioses registrades. Cal assenyalar que actualment només hi ha una mesquita oberta, tot i que fins al setembre de 2010 n’hi havia dues.

  • BALAÑÀ, P. (1993). Els musulmans a Catalunya (713-1153), Assaig de síntesi orientativa. Sabadell: AUSA.
  • SERRA, J. (2004). Al voltant de l’Islam. L’Islam a Lleida. Centre de Cooperació Internacional (ed.). Lleida: Universitat de Lleida.

Pàgines web: